DE LES COLÒNIES A ESTIULA.

Moltes generacions de campdevanolencs i de campdevanolenques hem anat de colònies a Estiula. En diferents grups: amb la Mercè Guix, amb el Moviment Júnior, per iniciativa pròpia,...

Tot i estar situada en terme municipal de Les Llosses, Estiula sempre ha tingut dependència de la Parròquia de Campdevànol. El nucli el formen

l´església, amb el cementiri, i l´antiga rectoria, que és la que fa funcions de casa de colònies.

En el meu cas, vaig anar de colònies a Estiula, una bona colla d´anys, amb la Mercè Guix, la "Txé", o la "Maxé", que, acompanyada de la seva germana Margarida, va organitzar durant un munt d´anys les estades en aquest indret.

Les colònies que organitzava la Mercè, duraven dues setmanes, a l´estiu, generalment en el mes de juliol. Una primera, en què hi anaven els nois, essent la segona setmana per a les noies.

El procés començava anan- te a apuntar a la casa de la Mercè, al carrer del Doctor Pernau, ara Carrer Major. Després, solament calia esperar el dia de sortida. Les colònies duraven del dilluns al matí fins al dissabte següent, quan arribaves a casa a mitja tarda.

El dilluns, a les vuit del matí, proveït del teu equipament, ben ordenat dins de la motxilla, se sortia de "davant de missa". Allà ens hi trobàvem nanos, pares, mares i la Mercè i la Margarida.

Normalment, les motxilles es carregaven al "jeep" de la parròquia, de color gris -a les portes davanteres hi posava "Parròquia de Campdevànol"-, i nosaltres pujàvem a peu. El camí es feia llarg, ja que el que volíem era arribar quan abans millor, veure quina llitera et tocaria -quan més amunt millor-, estendre el sac de dormir -el meu era del tipus mòmia-, veure les "piles" si feien llum, i començar a fer activitats.

Un cop instal-lats, i distribuïts per grups, començava l´activitat "coloniera". La majoria d´aquestes es feien a l´esplanada que hi ha al davant de la casa.

Hi havien, però, unes activitats que eren imprescindibles i que es repetien any rere any.

Una era jugar a "bate". El joc és similar al béisbol, però en lloc de batejar amb un pal ho feies amb la mà, i havies d´intentar llençar la pilota de tennis el més lluny possible per a començar a córrer i intentar fer el màxim de bases possibles.

Una altra activitat interessant era el fer cabanyes. Hi havia el concurs de veure quina era la millor. S´havien arribat a fer veritables virgueries: foc a terra, cobertes i habitacions, portes,...La cabana era un lloc de trobada del grup.

Un dia al vespre, havent sopat, s´organitzava la fira. Hi havia parades a on podies "tirar" i comprovar la teva habilitat: tirar pedretes a un cubell ple d´aigua, intentant posar- les al damunt d´uns suros que hi havia a l´aigua, encertar pedretes al ninot amb la boca oberta,... El premi sempre era el mateix: un gotet d´aigua ensucrat.

Una altra activitat que esperàvem amb moltes ganes era l´excursió a les Coves de Llentes. Costaven de trobar i quan hi entraves experimentaves una sensació extraordinària. Hi havia llocs a on havies d´arrossegar- te. Les "piles" eren imprescindibles. Era una experiència única. A vegades, sortint de les coves, arribaves a la casa de l´Auró, i així l´excursió durava tot el dia.

També era imprescindible cada matí anar- se a banyar a la bassa del torrent. Els grans tenien el dret de banyar- se a la bassa del molí. Aquesta cobria i hi havia escurçons.

També i havia el típic joc de pistes, a la nit.

I l´altra activitat de cada any era el foc de camp, que fèiem al davant de

l´església. Cantàvem cançons i ens ho passàvem d´allò més bé.

Hi havia activitats que es feien de manera intermitent en els anys. Recordo la del concurs de cant. Havíem de fer una cançó relacionada amb Estiula. La nostra va ser, amb la música d´agermanats: Agermanats anirem caminant, cap a Estiula, amb la Mercè i la Margarida.Ja podem marxar.

Totes les activitats les organitzaven "els grans". Quan nosaltres vam ser grans, vam passar a ser els monitors, i això et donava dret a dormir a les golfes. Teníem un status superior.

Qui guanyava en alguna activitat, rebia una medalla que acreditava la seva gesta. La medalla era de fusta, amb una inscripció en retolador que indicava el lloc en què havies quedat, i te la podies penjar amb un tros de llana. Algun any va haver- hi alguna variació i era de plàstic.

Estiula no tenia ni aigua ni llum. Això feia que al despertar- nos, a les vuit del matí, haguéssim d´anar a rentar- nos la cara al rec que hi havia un quilòmetre amunt, amb la tovallola. Hi havia qui portava la pastilla de sabó Rexona. Després de rentar- nos la cara, esmorzar: pa, mantega, melmelada, nocilla i llet en pols "Régilait", d´Andorra, amb colacao.

Una altra característica de l´Estiula d´aquells anys, era la manca de vàter. Hi havia, però, la comuna. Un forat en una fusta a on hi feies les teves necessitats, anant a parar aquestes a baix, fent muntanyeta. Es donava el cas de que també a podies veure per fora.

Sopàvem i dinàvem a l´eixida. Era un ritual. Calia beneir la taula, abans: Oh Déu pare omnipotent, amb sa divina paraula, beneeix aquesta taula (bis), i a tots nosaltres, amén.

El berenar, moment en què s´aturava tot, era al davant de la casa: pa i xocolata.

I abans d´anar a dormir, un cant: Bona nit bons germans, Déu ens dongui un bon son, la seva pau dolça davalli per tots. Bona nit, bons germans. Bona nit.

Després, les inevitables històries de por, es riures, les simulacions de pets,... Fins que quedàvem adormits.

També recordo que les germanes Guix portaven sempre un "tocadiscos", amb piles, i podíem escoltar, en català!! cal que neixin flors a cada instant i escolta- ho en el vent.

I com no!! E crit de la Mercè: eiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!

Un any, ens vam afeccionar a saltar un ginebre que hi havia a la vora d´un marge. Saltàvem el ginebre i el marge alhora, salvant una alçada considerable. El resultat va ser el turmell d´en Miquel Tortadés amb un esguinç que el va fer anar a l´hospital, acompanyat de la Mercè i del seu Dyane 6 blau.

Un altre any, amb en Lluís Graugés, vam afeccionar- nos a la "lucha libre". La practicàvem en un marge, i féiem unes claus i unes preses que immobilitzaven

d´allò més. Féiem sorolls guturals, per donar més èmfasi a la lluita: "sa,sa!!. El marge va quedar ben esmolat, de tant baixar- hi.

Ara bé, a Estiula no podies anar- hi sense "machete". Calia portar- ne un, sempre penjat en un lateral, al teu maluc, amb un cinturó. Tot el dia. Hi havia estones per a practicar. Hi havia personal que tenia una habilitat especial i el clavaven sempre!!, en una soca, en un tronc, en dianes improvisades, des de la distància que fos, agafant- lo pel mànec o per la fulla,.... A mi em costava molt, i quan el clavava, era fruit de la casualitat. Encara quedo bocabadat de com ningú es va fer mal amb el "machete".

Dissabte, ben dinat, enyorats, i després de cantar el cant dels adéus, comencàvem a baixar cap a Campdevànol.

L´arribada era el mateix lloc de la sortida. Recollida de les motxilles, que havien baixat amb el jeep de la parròquia, i cap a casa, a fer una bona banyada, i potser, menjar uns calamars a la romana d´aquells tan bons que feien al Bar Font.

L´any que ve quedava encara lluny.



P.D: vaig escriure aquest post ahir diumenge, 22 de novembre del 2009. Avui, dilluns dia 10, a les 14:09 hores, me n´acabo d´assabentar de la mort de la Mercè Guix. Serveixi aquest post com a homentatge a la "Txé"