DE LES VACANCES A PALAMÓS.

Aquell estiu de l´any 1977 seria diferent. Teníem 14 i 15 anys i ja érem grans. Ho havíem decidit: aniriem a Palamós a passar una setmana. Tot sols!!!.

Durant les fredes nits campdevanolenques d´hivern, n´havíem estat parlant al Casino, entre tallats i alguna cervesota -un quinto estrella, Damià!-, que baixava per les nostres joves goles; al voltant de la puel-la que en Damià Murgou s´encarregava d´alimentar per què escalfés el local. Cada nit sortíem, de les nou a dos quarts d´onze, aproximadament. Algunes vegades féiem una botifarra, amb palillos i quicos, d´altres un millón, i la majoria de vegades sèiem al voltant de la taula de marbre, si podia ser la rodona millor, a xerrar: aquella noia, el Barça, aquest diumenge anirem a El Forat, a veure si en Jana ens deixa entrar. Algunes vegades entràvem i d´altres no, encara no sé per què. S´obria a les 4 de la tarda, bebíem un parell de cubalibres de garrafa, i a les 9 del vespre cap a casa. Si aconseguies pujar als sofàs acompanyat d´una formosa noia, aleshores havies triomfat. Per cert, en Jana i jo compartíem cognom, encara que no érem parents ni de lluny.

Alguna vegada havíem anat al River´s, però cada diumenge hi havia "òsties", i nosaltres érem de tarannà pacífic.

El nostre mitjà de transport era "el dit": fer auto-stop al davant de les monges per anar a Campdevànol i al cap del pont per baixar a Ripoll. A vegades ens hi reuníem molta gent.

Però a la primavera ja ho teníem tot planificat: aniríem a Palamós la darrera setmana de juliol, amb tenda de campanya, i el lloc escollit seria el Càmping Vilarromà. Marxaríem el dilluns i tornaríem el dissabte.

Així doncs, el dilluns, vint-i-cinc de juliol, dia del meu sant, a les sis del matí, després de dormir ben poc pels nervis, érem davant de l´ajuntament en Joan Comellas, en Ramon Bartolich, en Jordi Soldevila i jo. En el transcurs d´aquella setmana ens havíem de menjar el món

Ens hi va portar el pare d´en Joan, amb un Citroën ami , tots cinc i les maletes.

Així doncs, després de carregar, cap a Palamós, havíem de passar per Vallfogona i per totes les poblacions que trobaríem pel camí: Olot, Castellfollit de la Roca, Sant Jaume de Llierca, Besalú,....

A Banyoles vam esmorzar un bon entrepà, vora de l´estany. Vam aprofitar per a veure la carpa Juanita.

Vam riure molt, ja que el pare d´en Joan, tot i que el cotxe disposava de quatre marxes, no va passar mai de tercera.

I vam arribar a Palamós. No sé quan hi vam tardar, però déu n´hi do!!

Després d´acomiadar- nos, vam muntar la tenda. Era un luxe!! Tenia una habitació. Vam inflar els matalassos. Al principi cadascú tenia el seu espai, ben ordenat. El dissabte següent, el caos regnava arreu: roba, sabates, calçotets,...

Vam dónar compte de l´entrepà que portàvem per dinar i cap a la platja!! Teníem feina.

No cal que expliqui totes les vicissituds que vam tenir aquella setmana.

Recordo molt clarament el dia que vam llogar un patí. El tracte era que hi pujaríem vestits, i que a ningú se li ocorregués de "caure" a l´aigua.



Una altra activitat que vam practicar va ser la cerca de noies maques. Érem allà i havíem de triomfar!!. Res de res.

Cap al vespre ens mudàvem, i havent sopat alguna cosa sortíem de cacera. Les estrangeres ens esperaven!!

Un dels llocs que vam freqüentar més va ser El Castellet, mític loc a on servien unes tisanes de cava que....

Alguna vegada havíem sortit d´allà cantant viva el rei. Algun dia havent d´estirar- nos a "dormir" una mica en un parterre d´herba, davant d´una botiga de mobles -encara hi són, botiga i parterre-, i despertar- nos la botzina d´un camió.

Un altre local de visita obligada era El Pirata. Bons cubalibres de Bacardí amb cola.

També vam pujar als "autochoques". Grans viatges i experiències. Imagineu-vos: anàvem de grans i pujant als autos de xoc.

Un dia vam decidir d´anar a dinar a fora. Seria un gran àpat. Ens entaularíem i ens servirien com cal. El menú degustació va ser pit o cuixa de pollastre amb papates rosses, un flam i un refresc o cervesa.

Fins al dissabte no vam parar: platja, sortir, amunt i avall, dormir tard, uns dies dormir despullats i al següent vestits,.... Sort que ens va fer bon temps!!

El dissabte, els pares ens van recollir, vam repartir la roba de la millor manera possible, intentant saber de qui era cada peça, desmuntatge de la tenda i cap a casa. Jo aniria directe, amb el 127 quatre portes dels meus pares cap a Peñíscola.

Ara, el Càmping Vilarromà ja no hi és. Nooo, no va ser culpa nostra. Encara va funcionar molts anys més. En el seu lloc hi ha un bloc de pisos, i en Joan tampoc hi és. Fa anys que va marxar.

Un record emocionant per a ell.

Guardo uns gran records d´aquest viatge.

L´hivern arribaria, i al voltant de la puel-la del Casino hauríem de buscar un nou destí per l´any vinent.

DE LES COLÒNIES A ESTIULA.

Moltes generacions de campdevanolencs i de campdevanolenques hem anat de colònies a Estiula. En diferents grups: amb la Mercè Guix, amb el Moviment Júnior, per iniciativa pròpia,...

Tot i estar situada en terme municipal de Les Llosses, Estiula sempre ha tingut dependència de la Parròquia de Campdevànol. El nucli el formen

l´església, amb el cementiri, i l´antiga rectoria, que és la que fa funcions de casa de colònies.

En el meu cas, vaig anar de colònies a Estiula, una bona colla d´anys, amb la Mercè Guix, la "Txé", o la "Maxé", que, acompanyada de la seva germana Margarida, va organitzar durant un munt d´anys les estades en aquest indret.

Les colònies que organitzava la Mercè, duraven dues setmanes, a l´estiu, generalment en el mes de juliol. Una primera, en què hi anaven els nois, essent la segona setmana per a les noies.

El procés començava anan- te a apuntar a la casa de la Mercè, al carrer del Doctor Pernau, ara Carrer Major. Després, solament calia esperar el dia de sortida. Les colònies duraven del dilluns al matí fins al dissabte següent, quan arribaves a casa a mitja tarda.

El dilluns, a les vuit del matí, proveït del teu equipament, ben ordenat dins de la motxilla, se sortia de "davant de missa". Allà ens hi trobàvem nanos, pares, mares i la Mercè i la Margarida.

Normalment, les motxilles es carregaven al "jeep" de la parròquia, de color gris -a les portes davanteres hi posava "Parròquia de Campdevànol"-, i nosaltres pujàvem a peu. El camí es feia llarg, ja que el que volíem era arribar quan abans millor, veure quina llitera et tocaria -quan més amunt millor-, estendre el sac de dormir -el meu era del tipus mòmia-, veure les "piles" si feien llum, i començar a fer activitats.

Un cop instal-lats, i distribuïts per grups, començava l´activitat "coloniera". La majoria d´aquestes es feien a l´esplanada que hi ha al davant de la casa.

Hi havien, però, unes activitats que eren imprescindibles i que es repetien any rere any.

Una era jugar a "bate". El joc és similar al béisbol, però en lloc de batejar amb un pal ho feies amb la mà, i havies d´intentar llençar la pilota de tennis el més lluny possible per a començar a córrer i intentar fer el màxim de bases possibles.

Una altra activitat interessant era el fer cabanyes. Hi havia el concurs de veure quina era la millor. S´havien arribat a fer veritables virgueries: foc a terra, cobertes i habitacions, portes,...La cabana era un lloc de trobada del grup.

Un dia al vespre, havent sopat, s´organitzava la fira. Hi havia parades a on podies "tirar" i comprovar la teva habilitat: tirar pedretes a un cubell ple d´aigua, intentant posar- les al damunt d´uns suros que hi havia a l´aigua, encertar pedretes al ninot amb la boca oberta,... El premi sempre era el mateix: un gotet d´aigua ensucrat.

Una altra activitat que esperàvem amb moltes ganes era l´excursió a les Coves de Llentes. Costaven de trobar i quan hi entraves experimentaves una sensació extraordinària. Hi havia llocs a on havies d´arrossegar- te. Les "piles" eren imprescindibles. Era una experiència única. A vegades, sortint de les coves, arribaves a la casa de l´Auró, i així l´excursió durava tot el dia.

També era imprescindible cada matí anar- se a banyar a la bassa del torrent. Els grans tenien el dret de banyar- se a la bassa del molí. Aquesta cobria i hi havia escurçons.

També i havia el típic joc de pistes, a la nit.

I l´altra activitat de cada any era el foc de camp, que fèiem al davant de

l´església. Cantàvem cançons i ens ho passàvem d´allò més bé.

Hi havia activitats que es feien de manera intermitent en els anys. Recordo la del concurs de cant. Havíem de fer una cançó relacionada amb Estiula. La nostra va ser, amb la música d´agermanats: Agermanats anirem caminant, cap a Estiula, amb la Mercè i la Margarida.Ja podem marxar.

Totes les activitats les organitzaven "els grans". Quan nosaltres vam ser grans, vam passar a ser els monitors, i això et donava dret a dormir a les golfes. Teníem un status superior.

Qui guanyava en alguna activitat, rebia una medalla que acreditava la seva gesta. La medalla era de fusta, amb una inscripció en retolador que indicava el lloc en què havies quedat, i te la podies penjar amb un tros de llana. Algun any va haver- hi alguna variació i era de plàstic.

Estiula no tenia ni aigua ni llum. Això feia que al despertar- nos, a les vuit del matí, haguéssim d´anar a rentar- nos la cara al rec que hi havia un quilòmetre amunt, amb la tovallola. Hi havia qui portava la pastilla de sabó Rexona. Després de rentar- nos la cara, esmorzar: pa, mantega, melmelada, nocilla i llet en pols "Régilait", d´Andorra, amb colacao.

Una altra característica de l´Estiula d´aquells anys, era la manca de vàter. Hi havia, però, la comuna. Un forat en una fusta a on hi feies les teves necessitats, anant a parar aquestes a baix, fent muntanyeta. Es donava el cas de que també a podies veure per fora.

Sopàvem i dinàvem a l´eixida. Era un ritual. Calia beneir la taula, abans: Oh Déu pare omnipotent, amb sa divina paraula, beneeix aquesta taula (bis), i a tots nosaltres, amén.

El berenar, moment en què s´aturava tot, era al davant de la casa: pa i xocolata.

I abans d´anar a dormir, un cant: Bona nit bons germans, Déu ens dongui un bon son, la seva pau dolça davalli per tots. Bona nit, bons germans. Bona nit.

Després, les inevitables històries de por, es riures, les simulacions de pets,... Fins que quedàvem adormits.

També recordo que les germanes Guix portaven sempre un "tocadiscos", amb piles, i podíem escoltar, en català!! cal que neixin flors a cada instant i escolta- ho en el vent.

I com no!! E crit de la Mercè: eiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!

Un any, ens vam afeccionar a saltar un ginebre que hi havia a la vora d´un marge. Saltàvem el ginebre i el marge alhora, salvant una alçada considerable. El resultat va ser el turmell d´en Miquel Tortadés amb un esguinç que el va fer anar a l´hospital, acompanyat de la Mercè i del seu Dyane 6 blau.

Un altre any, amb en Lluís Graugés, vam afeccionar- nos a la "lucha libre". La practicàvem en un marge, i féiem unes claus i unes preses que immobilitzaven

d´allò més. Féiem sorolls guturals, per donar més èmfasi a la lluita: "sa,sa!!. El marge va quedar ben esmolat, de tant baixar- hi.

Ara bé, a Estiula no podies anar- hi sense "machete". Calia portar- ne un, sempre penjat en un lateral, al teu maluc, amb un cinturó. Tot el dia. Hi havia estones per a practicar. Hi havia personal que tenia una habilitat especial i el clavaven sempre!!, en una soca, en un tronc, en dianes improvisades, des de la distància que fos, agafant- lo pel mànec o per la fulla,.... A mi em costava molt, i quan el clavava, era fruit de la casualitat. Encara quedo bocabadat de com ningú es va fer mal amb el "machete".

Dissabte, ben dinat, enyorats, i després de cantar el cant dels adéus, comencàvem a baixar cap a Campdevànol.

L´arribada era el mateix lloc de la sortida. Recollida de les motxilles, que havien baixat amb el jeep de la parròquia, i cap a casa, a fer una bona banyada, i potser, menjar uns calamars a la romana d´aquells tan bons que feien al Bar Font.

L´any que ve quedava encara lluny.



P.D: vaig escriure aquest post ahir diumenge, 22 de novembre del 2009. Avui, dilluns dia 10, a les 14:09 hores, me n´acabo d´assabentar de la mort de la Mercè Guix. Serveixi aquest post com a homentatge a la "Txé"

DEL CANVI D´ESCOLA

El 15 de setembre del 1971 era dimecres, i a dos quarts de nou jo estava al davant de Ca la Paquita esperant l´autocar, amb la meva bata de "ralladillo" i amb les inicials "J.F" brodades a la butxaca del pit, sobre el fons blau que hi havia.

Començava el tercer curs d´EGB, i aniria a Ripoll a fer- lo, als salesians.

Els dos primers cursos els havia fet a Campdevànol, als "nacionals". El primer amb el senyor Medinyà, que dibuixava molt bé a la pissarra. Recordo encara banderes espanyoles i tambors a la pissarra. I el segon amb el senyor Vicenç Moliner, que ens deixava sols a classe molta estona. Deia que anava a la caixa a buscar canvi.

A vegades venia la senyoreta Cots. Si ens portàvem bé - no calia treballar-, ens donava vides de sants.

Però ara, als salesians, com seria? Qui hi hauria? Què hi trobaria?

L´autobús, que feia la línia Guardiola- Ripoll -així ho deia un rètol al davant-, on cordops devia ser Guardiola?, va arribar i vaig pujar- hi. -Me´n vaig fer un fart, després, d´anar amb autobús, sortia des de Ca la Paquita, des de la bàscula, des de davant de misa,....amb en Joan, l´Eduard o en Marc de xofers. Fins i tot córrer darrere de l´autobús, que se m´escapava,... Un joc al pujar a l´autobús consistia si el bitllet que et tocava era capicúa. Hi havia el "capicúa verdadero = 33733", i el "falso= 35693". N´hi havia que els col-leccionaven.

A l´arribar a Ripoll, parada davant de l´escola i seguint el ramat, cap a dins. Col-locació per files i cap a classe!! Solament coneixia a en Ramon Bartolich, que començava de nou aquell curs, com jo.

Ens va tocar de mestra la Lolita. Com seria?

Em va sobtar aquell edifici tan gran, aquells patis, el porxo.

Aquell curs vam tenir l ´aula del fons del tot de la primera planta de l´edifici nou.

Cares noves, no coneixia a ningú,...

A l´hora del pati em va semblar veure multitud de gent: jugant a futbol, sobretot -mai oblidaré el "pilotassu" que em va fotre el Pere Pernal a la galta esquerra, que em va fer estar sense sentits uns segons. Em vaig trobar a terra de sobte, i va ser necessària la intervenció d´en José Luis Ecay per a reanimar-me-.

Enmig d´aquella cridòria, vaig tenir la sort de trobar a dos "salvadors", en Joan i en Quico Vila "els Vilas", que em van ensenyar tota l´escola.

Jo al-lucinava: el gimnàs, l´església - amb la Maria Xiuladora al mig, Santo Domingo Savio a la dreta i San Juan Bosco a l´esquerra-, les saletes, l´aula de dinàmica, el bar!!, el pati de sorra, el cine- teatre!!!,...

Ells eren veterans, i jo novell novell. Em va semblar una escola única.

Dóno les gràcies als Vilas per aquella tasca de cicerone que em van fer aquell dia i que em van permetre de situar- me una mica més.

Després vindrien els padres consejeros amb campanes, la Lolita i l´alfombra verda, les filmines, Don Manolo, que t´aixecava agafan- te la patilla, els festivals gimnàstics, les convivències, la mort d´en Serra a l´estiu, el canal d´aigua marró, el bèlit manxa!!, les boles,....

A la tarda, després de classe, vaig agafar l´autobús de les 6 i cap a casa. Si perdies aquest autobús, tenies la possibilitat d´agafar el de les sis i deu, que el portava l´Águstí i anava a Ribes. L´Agustí portava boina i li dèiem Agustí 40, per que no passava mai d´aquesta velocitat.

Demà seria un altre dia.

DE LES BICICLETES

El primer record que tinc de mi mateix amb una bicicleta és damunt d´una "behache" verda, petita, al davant de casa, a la Plaza de José Antonio, ara Plaça de l´Església. Recordo de circular primer amb les rodetes al darrere, després amb una -per allò d´anar agafant l´equilibri-, i després el meu pare aguantant- me per que no caigués, fins que en devia aprendre. A la Plaza José Antonio hi havia aparcaments, i recordo els veïns de sortir a fora, els vespres d´estiu, amb les cadires, a fer petar la xerrada. A Cal Carter hi havia també a fora els que feien un beure. Hi havia ambient, aquells vespres!!. Encara hi havia horts.

La Plaza José Antonio també havia esdevingut un fantàstic camp de futbol, a on s´hi feien uns partidassos, que a vegades es veien interromputs per l´arribada del Mora.

La següent imatge que em ve al cap d´una bicicleta i jo ja correspon a una altra "behache", aquesta de color blau, i ja d´una mida més grossa. Portava un portapaquets al darrere, alçaves un estri, que anava amb una molla, i ja podies aguantar el que fos. També portava llum, al davant i al darrere, amb una dinamo a la roda del darrere que produïa els kilovats per a enllumenar el camí que feies de nit. La gràcia era engegar la dinamo en moviment sense enganxar- te els dits als radis.

Aquesta bici la vaig amortitzar molt. Recordo els dies d´estiu que ens reuníem una colla i anàvem, o volíem anar fins a Gombrén, cap a les tres de la tarda. Hi havia gent que hi arribava!! Jo, en companyia d´altres, em quedava a la pujada del Vedre, i féiem mitja volta i cap al poble altra vegada.

A èpoques, era moda posar una carta de joc a les rodes, aguantada per una pinça d´estendre. Els radis -"raïds", en dèiem nosaltres- feien que la carta fes soroll.

Més endavant, amb la fal-lera de les motos i del trial, vaig despullar la bici de parafangs, llums, portapaquets, protectors de cadena,...... I em vaig dedicar a fer salts per tot arreu. Qui no recorda el "forat d´en Bagués"!!, o el marge del camp de les monges, ara carrer Costa Pubilla. Fins i tot vaig aconseguir, després de pensar- m´ho molt, baixar les escales de l´església!! Una gran fita, aleshores.

També era important saber aixecar la roda del davant i anar així quants més metres millor.

Un cop casat, aquesta bici me la va llençar l´Eulàlia, amb gran sentiment meu.

Quan se t´espatllava la bicicleta, havies de portar- la a "Cal Juli", pujar el pont i travessar la carretera. El fotut era que l´havies de deixar algun dia per a reparar- la. Aleshores, et quedaves sense mitjà de locomoció. En Juli sempre tenia alguna bici maca penjada a la paret, amb aquells ganxos, i era obligat mirar- les i pensar: - Algun dia aquesta serà meva... Sobretot les de "corredor".

I després d´emprenyar molt als meus pares, la següent bicicleta que vaig tenir va ser una Peliser de "corredor", de color vermell. Allò ja era una altra categoria!!. Amb la colla ja anàvem pel poble amb bicis de corredor. Tenia cinc pinyons i dos plats, i allò et permetia fer virgueries: combinacions de tota mena per passar per tot arreu. Portava les manetes del canvi al quadre. Va ser quan vaig poder arribar a Gombrén.

Amb aquestes bicis anàvem al Torrent de la Cabana a banyar- nos. Molt bo va ser aquell dia en què a en Jordi Soldevila, baixant per la carretera després d´una bona banyada, se li va enganxar la bossa de plàstic (aqui hi portàvem la tovallola, banyador,...), entre la roda del davant i la forquilla, quedant frenant en sec i sortint en Jordi pel davant, anant a parar al capdavall d´un marge, per sort, no es va fer mal i ens vam fer un tip de riure. Aquestes banyades se solien acabar anant a "Cal Borriquillo" a comprar un entrepà de "carn de burro", - ara salami-, que ens anàvem a menjar a la font de sota l´església. Quins entrepans més bons!!

Aquesta Peliser la vaig vendre a un guàrdia civil destinat a Campdevànol. Quan la benemèrita va tancar el "cuartelillo" de la carretera, a aquest "civil" el van traslladar a Andalusia. On serà ara la meva bici?

Van passar molts anys sense pujar a una bicicleta, fins que en Joan Carrera em va oferir una mountain-bike -ja estaven de moda-, de color groc . La regalaven amb uns paquets de "polvos". Sense marca i devia pesar potser 20 quilos. Era feta a Xina. Amb aquesta bici vaig arribar a anar a Sant Julià de Cerdanyola, al Berguedà.

El 25 de juliol del 1992, dia del meu sant i de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, l´Eulàlia em va regalar una Trek. Allò també era una màquina!!. Vaig fer- hi moltes sortides, ja que em vaig afeccionar molt a anar- hi. Encara la tinc al garatge de casa.

Més endavant, amb l´arribada de la Cèlia i de l´Oleguer, la meva relació amb les bicicletes ha estat diem- ne "continuada", ja que hem hagut de proveïr als nostres fills de les bicicletes corresponents segons l´edat: amb tres rodes de plàstic quan són petits, de fusta sostenibles, amb les rodetes al darrere, rosa i amb una cistelleta blanca al davant per la Cèlia, de muntanya i amb "marxes", quan són més grans,.....fins al juny passat que vam comprar la darrera bici per l´Oleguer.

Curiosament, després de molts anys, aquest estiu passat vaig tornar a pujar a una bici -la meva estimada Trek-, per acompanyar a l´Oleguer a entrenar- se.

Qui sap si en un futur em torno a afeccionar a anar- hi!!! D´anar en bicicleta no se´n deixa de saber mai...

INICIEM EL BLOC. RECORDO EL PASSAT, ALLÒ QUE HE VISCUT I VULL COMPARTIR.

Inicio aquest bloc el dilluns, 20 de juliol del 2009, el dia en que fa 40 anys l´home va trepitjar la lluna per primera vegada (o això diuen). Allò de és un petit pas per a l´home...
Em proposo de deixar-hi escrit records, vivències d´allò que he viscut. A veure!!!