DE LES BICICLETES

El primer record que tinc de mi mateix amb una bicicleta és damunt d´una "behache" verda, petita, al davant de casa, a la Plaza de José Antonio, ara Plaça de l´Església. Recordo de circular primer amb les rodetes al darrere, després amb una -per allò d´anar agafant l´equilibri-, i després el meu pare aguantant- me per que no caigués, fins que en devia aprendre. A la Plaza José Antonio hi havia aparcaments, i recordo els veïns de sortir a fora, els vespres d´estiu, amb les cadires, a fer petar la xerrada. A Cal Carter hi havia també a fora els que feien un beure. Hi havia ambient, aquells vespres!!. Encara hi havia horts.

La Plaza José Antonio també havia esdevingut un fantàstic camp de futbol, a on s´hi feien uns partidassos, que a vegades es veien interromputs per l´arribada del Mora.

La següent imatge que em ve al cap d´una bicicleta i jo ja correspon a una altra "behache", aquesta de color blau, i ja d´una mida més grossa. Portava un portapaquets al darrere, alçaves un estri, que anava amb una molla, i ja podies aguantar el que fos. També portava llum, al davant i al darrere, amb una dinamo a la roda del darrere que produïa els kilovats per a enllumenar el camí que feies de nit. La gràcia era engegar la dinamo en moviment sense enganxar- te els dits als radis.

Aquesta bici la vaig amortitzar molt. Recordo els dies d´estiu que ens reuníem una colla i anàvem, o volíem anar fins a Gombrén, cap a les tres de la tarda. Hi havia gent que hi arribava!! Jo, en companyia d´altres, em quedava a la pujada del Vedre, i féiem mitja volta i cap al poble altra vegada.

A èpoques, era moda posar una carta de joc a les rodes, aguantada per una pinça d´estendre. Els radis -"raïds", en dèiem nosaltres- feien que la carta fes soroll.

Més endavant, amb la fal-lera de les motos i del trial, vaig despullar la bici de parafangs, llums, portapaquets, protectors de cadena,...... I em vaig dedicar a fer salts per tot arreu. Qui no recorda el "forat d´en Bagués"!!, o el marge del camp de les monges, ara carrer Costa Pubilla. Fins i tot vaig aconseguir, després de pensar- m´ho molt, baixar les escales de l´església!! Una gran fita, aleshores.

També era important saber aixecar la roda del davant i anar així quants més metres millor.

Un cop casat, aquesta bici me la va llençar l´Eulàlia, amb gran sentiment meu.

Quan se t´espatllava la bicicleta, havies de portar- la a "Cal Juli", pujar el pont i travessar la carretera. El fotut era que l´havies de deixar algun dia per a reparar- la. Aleshores, et quedaves sense mitjà de locomoció. En Juli sempre tenia alguna bici maca penjada a la paret, amb aquells ganxos, i era obligat mirar- les i pensar: - Algun dia aquesta serà meva... Sobretot les de "corredor".

I després d´emprenyar molt als meus pares, la següent bicicleta que vaig tenir va ser una Peliser de "corredor", de color vermell. Allò ja era una altra categoria!!. Amb la colla ja anàvem pel poble amb bicis de corredor. Tenia cinc pinyons i dos plats, i allò et permetia fer virgueries: combinacions de tota mena per passar per tot arreu. Portava les manetes del canvi al quadre. Va ser quan vaig poder arribar a Gombrén.

Amb aquestes bicis anàvem al Torrent de la Cabana a banyar- nos. Molt bo va ser aquell dia en què a en Jordi Soldevila, baixant per la carretera després d´una bona banyada, se li va enganxar la bossa de plàstic (aqui hi portàvem la tovallola, banyador,...), entre la roda del davant i la forquilla, quedant frenant en sec i sortint en Jordi pel davant, anant a parar al capdavall d´un marge, per sort, no es va fer mal i ens vam fer un tip de riure. Aquestes banyades se solien acabar anant a "Cal Borriquillo" a comprar un entrepà de "carn de burro", - ara salami-, que ens anàvem a menjar a la font de sota l´església. Quins entrepans més bons!!

Aquesta Peliser la vaig vendre a un guàrdia civil destinat a Campdevànol. Quan la benemèrita va tancar el "cuartelillo" de la carretera, a aquest "civil" el van traslladar a Andalusia. On serà ara la meva bici?

Van passar molts anys sense pujar a una bicicleta, fins que en Joan Carrera em va oferir una mountain-bike -ja estaven de moda-, de color groc . La regalaven amb uns paquets de "polvos". Sense marca i devia pesar potser 20 quilos. Era feta a Xina. Amb aquesta bici vaig arribar a anar a Sant Julià de Cerdanyola, al Berguedà.

El 25 de juliol del 1992, dia del meu sant i de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, l´Eulàlia em va regalar una Trek. Allò també era una màquina!!. Vaig fer- hi moltes sortides, ja que em vaig afeccionar molt a anar- hi. Encara la tinc al garatge de casa.

Més endavant, amb l´arribada de la Cèlia i de l´Oleguer, la meva relació amb les bicicletes ha estat diem- ne "continuada", ja que hem hagut de proveïr als nostres fills de les bicicletes corresponents segons l´edat: amb tres rodes de plàstic quan són petits, de fusta sostenibles, amb les rodetes al darrere, rosa i amb una cistelleta blanca al davant per la Cèlia, de muntanya i amb "marxes", quan són més grans,.....fins al juny passat que vam comprar la darrera bici per l´Oleguer.

Curiosament, després de molts anys, aquest estiu passat vaig tornar a pujar a una bici -la meva estimada Trek-, per acompanyar a l´Oleguer a entrenar- se.

Qui sap si en un futur em torno a afeccionar a anar- hi!!! D´anar en bicicleta no se´n deixa de saber mai...