Aquell estiu de l´any 1977 seria diferent. Teníem 14 i 15 anys i ja érem grans. Ho havíem decidit: aniriem a Palamós a passar una setmana. Tot sols!!!.
Durant les fredes nits campdevanolenques d´hivern, n´havíem estat parlant al Casino, entre tallats i alguna cervesota -un quinto estrella, Damià!-, que baixava per les nostres joves goles; al voltant de la puel-la que en Damià Murgou s´encarregava d´alimentar per què escalfés el local. Cada nit sortíem, de les nou a dos quarts d´onze, aproximadament. Algunes vegades féiem una botifarra, amb palillos i quicos, d´altres un millón, i la majoria de vegades sèiem al voltant de la taula de marbre, si podia ser la rodona millor, a xerrar: aquella noia, el Barça, aquest diumenge anirem a El Forat, a veure si en Jana ens deixa entrar. Algunes vegades entràvem i d´altres no, encara no sé per què. S´obria a les 4 de la tarda, bebíem un parell de cubalibres de garrafa, i a les 9 del vespre cap a casa. Si aconseguies pujar als sofàs acompanyat d´una formosa noia, aleshores havies triomfat. Per cert, en Jana i jo compartíem cognom, encara que no érem parents ni de lluny.
Alguna vegada havíem anat al River´s, però cada diumenge hi havia "òsties", i nosaltres érem de tarannà pacífic.
Alguna vegada havíem anat al River´s, però cada diumenge hi havia "òsties", i nosaltres érem de tarannà pacífic.
El nostre mitjà de transport era "el dit": fer auto-stop al davant de les monges per anar a Campdevànol i al cap del pont per baixar a Ripoll. A vegades ens hi reuníem molta gent.
Però a la primavera ja ho teníem tot planificat: aniríem a Palamós la darrera setmana de juliol, amb tenda de campanya, i el lloc escollit seria el Càmping Vilarromà. Marxaríem el dilluns i tornaríem el dissabte.
Així doncs, el dilluns, vint-i-cinc de juliol, dia del meu sant, a les sis del matí, després de dormir ben poc pels nervis, érem davant de l´ajuntament en Joan Comellas, en Ramon Bartolich, en Jordi Soldevila i jo. En el transcurs d´aquella setmana ens havíem de menjar el món
Ens hi va portar el pare d´en Joan, amb un Citroën ami , tots cinc i les maletes.
Així doncs, després de carregar, cap a Palamós, havíem de passar per Vallfogona i per totes les poblacions que trobaríem pel camí: Olot, Castellfollit de la Roca, Sant Jaume de Llierca, Besalú,....
A Banyoles vam esmorzar un bon entrepà, vora de l´estany. Vam aprofitar per a veure la carpa Juanita.
Vam riure molt, ja que el pare d´en Joan, tot i que el cotxe disposava de quatre marxes, no va passar mai de tercera.
I vam arribar a Palamós. No sé quan hi vam tardar, però déu n´hi do!!
Després d´acomiadar- nos, vam muntar la tenda. Era un luxe!! Tenia una habitació. Vam inflar els matalassos. Al principi cadascú tenia el seu espai, ben ordenat. El dissabte següent, el caos regnava arreu: roba, sabates, calçotets,...
Vam dónar compte de l´entrepà que portàvem per dinar i cap a la platja!! Teníem feina.
No cal que expliqui totes les vicissituds que vam tenir aquella setmana.
Recordo molt clarament el dia que vam llogar un patí. El tracte era que hi pujaríem vestits, i que a ningú se li ocorregués de "caure" a l´aigua.
Una altra activitat que vam practicar va ser la cerca de noies maques. Érem allà i havíem de triomfar!!. Res de res.
Cap al vespre ens mudàvem, i havent sopat alguna cosa sortíem de cacera. Les estrangeres ens esperaven!!
Un dels llocs que vam freqüentar més va ser El Castellet, mític loc a on servien unes tisanes de cava que....
Un altre local de visita obligada era El Pirata. Bons cubalibres de Bacardí amb cola.
També vam pujar als "autochoques". Grans viatges i experiències. Imagineu-vos: anàvem de grans i pujant als autos de xoc.
Un dia vam decidir d´anar a dinar a fora. Seria un gran àpat. Ens entaularíem i ens servirien com cal. El menú degustació va ser pit o cuixa de pollastre amb papates rosses, un flam i un refresc o cervesa.
Fins al dissabte no vam parar: platja, sortir, amunt i avall, dormir tard, uns dies dormir despullats i al següent vestits,.... Sort que ens va fer bon temps!!
El dissabte, els pares ens van recollir, vam repartir la roba de la millor manera possible, intentant saber de qui era cada peça, desmuntatge de la tenda i cap a casa. Jo aniria directe, amb el 127 quatre portes dels meus pares cap a Peñíscola.
Ara, el Càmping Vilarromà ja no hi és. Nooo, no va ser culpa nostra. Encara va funcionar molts anys més. En el seu lloc hi ha un bloc de pisos, i en Joan tampoc hi és. Fa anys que va marxar.
Un record emocionant per a ell.
Guardo uns gran records d´aquest viatge.
L´hivern arribaria, i al voltant de la puel-la del Casino hauríem de buscar un nou destí per l´any vinent.
